Constants en manifes.

Fa unes quantes setmanes que la situació de les protestes ha tornat a ser notícia. Lamentablement, no pel seu contingut de protesta si no per la força bruta exercida per cadascuna de les parts implicades, és a dir, entre els manifestants i les forces gorvenamentals, la CNP.

Hi han certs aspectes, que em fan gran preocupació en les parts implicades en el terreny de l'acció: l'actitud dels manifestants, la dels periodistes i dels policies (entre altres). Tots tenene el seu paper.

• Els manifestants: (protagoniestes d'aquestes marxes) reinvindicar, dins del que la llei permet, la seua postura política. 
• La policia: Protegir la gent, mobiliari i edifici, que hi ha fora de la manifestació, de qualsevol incident que en puga derivar de la mateixa. Així com vetllar per la legalitat "in situ" d'aquesta.
• Els periodistes: informar a l'opinió pública, del que està ocorrent en el lloc de l'acció d'una forma objectiva i veraç.

Bé, quin és el problema? evidentment, que estem en un model real, fora de la idealitat ingènua il·lustrada de que l'home és bo per natura. La veritat és que cadascú "rema cap a sa casa".

Hi han diversos punts de vista, per exemple:

1. Un grup de manifestants, cremats, ofesos i insultats perla situació en que estan sotmesos, es rebel·len en contra de les lleis que marca les manifestacions. Per fer-se sentir, atempten contra les entitats que creuen les causants de la  seua situació: govern i banc. I ací apareixen les forces de seguretat.
2. Uns encaputxats antisistema, amb més ganes de fer-se sentir que de defensar cap cosa, ataquen contra la policia, símbol de l'estat que tant odien.
3. Policies, dirigits desde el ministeri d'interior, es camuflen entre els manifestants (en principi per a anticipar-se a qualsevol situació de delicte: robatoris, atacs, etc.), es fan passar per manifestants que aviuen les flames de la crispació, amb l'únic objectiu de crear una situació de violència en manifestacions pacífiques. Així deslegitimitza les reinvindicacions del poble així com l'oposició.
4. Totes les accions violentes, són situacions puntuals que no es deuen generalitzar a totes les manifestacions ni al comportament dels manifestants. Tot això és una estratègia mediàtica de la premsa desinformativa groga, per tal de tindre una portada més atractiva, vendre més i poder inflar de crítiques o lloances en les seues editorials.
5. Per últim el meu (fent-li l'ullet a la meua carrera): crec que açò, com totes les situacions, hi ha una mena de principi d'incertesa. Mai es pot dir que a ocorregut una cosa o una altra, amb els mateixos motius, si preguntem a una o altra part implicada. Es pot saber una situació per un cosatat però no l'altra, ja que sempre són incompatibles. Per la qual cosa, els fets són els fets. Els motius ja és una altra cosa. Que és abans l'ou o la gallina? l'assalt dels policies o el dels manifestants? I d'això, de dir que va després de que, s'encarregeun els mitjans de comunicació al seu gust.

Poc més puc dir sense mullar-me completament en el fanguiner de l'opinió política. Així, com m'agrada ser imparcial amb gent desconeguda, ho deixe ací, algun dia amb més ràbia, pot ser em mulle més.

And again... Paracuellos!

Hui he vist a un amic meu que tinc al facebook, un a publicació que dia açò: "Per que serà que sempre que la esquerra parla dels assasinats del franquisme aquests ens ixen an que si paracuellos i si santiago carrillo va manar matar a milers de persones ?? " a més adjuntava aquest video:

 Aquesta típica frase i reflexió m'ha conduit a altres també crec que típiques i poc originals que vull expressar ací. No pense comentar tot el vídeo de tot el seu contingut, ja que no tinc els coneixements suficients per a fer-ho ni he vist el programa sencer per a posar-me en context i evitar possibles manipulacions del vídeo aquest.

Així que en primer lloc vull publicar el que jo li he comentat:

"Perquè tots dos costats van matar, assassinar i torturar, sols que uns estan identificats i enterrats amb honors (valle de los caidos) i altres en cunetes. De bestieses s'han fet a tots els llocs, no cal oblidar la fossa comú del montgó d'assassinats pels anarquistes (si no m'equivoque) ni els camps de concentració nacionals vora Alacant."

És un breu resum del que posteriorment vaig pensar (mentre em dutxava. La dutxa: aquell lloc on per un instant et creus capaç de canviar el món en dis segons): 

Doncs, vaig pensar que més de 75 anys de l'exterminació de la república espanyola, i vora 40 del fi del franquisme, em resulta preocupant que encara els dos bàndols (republicà i nacional) mai s'hagen reconciliat, perdonat. És més, sempre s'ha fet un joc de xiquets de: 

-Jaume m'ha pegat!!! 

+doncs tu més!

En la versió contemporànea i eliminant alguns detalls d'oratòria i argumental: 

-Vosaltres vau arribar antidemocràticament amb un colp d'estat al 1931!

+Vosaltres més!

-Eeeemmm... Paracuellos!

+Guernika!

-Comunistes!

+Feixistes!

....

etc.

El que vull denotar, és que ni d'un costat ni en l'altre s'ha buscat l'encontre i la comprensió. És cert que encara no he tingut en compte el detall que, el guanyador va instaurar quasi 40 anys de dictadura. Però tampoc seria sorprenent que el bàndol republicà després de hipotèticament guanyar la guerra, quedara amb deute amb la URSS creant possíblement n règim autoritàri satèl·lit als russos però això són elucubracions sense quasi cap fundament.

Tos dos costats van fer bestieses, però dubte que uns siguen més bons que els altres en el sentit de la guerra, represaliats, reconeixements a les víctimes etc. En el sentit progresista, democràtic i econòmic, jo sempre he estat més en pro del bàndol republicà.

Tampoc és fàcil el que jo critique. Però, crec que és necessàri aquest tema, ja que sorprenentment després de tants anys de suposada democràcia, les ferides no estan tancades i la gent que necessita que tanquen les seues, els culpables d'aquesta repressió, no fa res més que impedir que sanen. Però no saben que més que postergar la seua responsabilitat, el que fan és trencar i sesgar el cos sencer de la societat, creant tensions que són més que innecessàries.

Les putes falles.

Com bé diu el mític Toni de l'hostal: Març és un fer la mà  del dia 1 al dia de la cremà (menys el 15, que és l'aniversari de la novia i em mata).

Mai m'havia quedat a valència a viure tan plenament el sentiment faller de tota la gent. Ja que enguany tinc una relació més profunda i estable amb una fallera (la meua xicona) he pogut observar i endinsar-me'n en el misteriós món de les falles. Misteriós per a una persona com jo, que al seu poble mai ha tingut eixa tradició. I del que m'he trobat hi han coses molt sorprenents.

En primer lloc no vull sonar conspiracionista en fer un càlcul matemàtic breu: enguany la Junta Central Fallera, compleix 75 anys, la qual cosa és ben sabuda si vius a valència ja que està empaperada amb cartells que ho criden. Bé, ara ve l'aritmètica, 2014 - 75 = 1939!!. com bé és sabut (o això espere) l'any 1939, es va proclamar vencedor el feixista Franco. És veritat que ja es regulaven els assumptes fallers ja que segons viquipèdia, (eixa font fiabilidíssima i d'alta rigoritat) el 1928 es va crear el Comité Central Faller. La creació d'aquest nou organisme, crec que es deuria a un intent de espanyolitzar les tradicions valencianes, intentar-les topificar, tipificar i subjugar a la gent per "pro vincere (per la victòria, en el meu raquític llatí)", a més de poder censurar la festa de la gent. La procuració d'aquest tipus d'esdeveniment va ser lliurada cap a la casta rància de la burgesia valenciana la qual es veia reflexada en el bàndol nacional. Per la qual cosa, no és estrany pensar que la formació d'aquest organisme, l'exili de la burgesia "progresista" valenciana fora i dins de Lo Rat-Penat foren el principi del blaverisme.

Tampoc em va costar massa, i tristament tampoc em va sorprendre, que les falles deurien dir-se falles castellanes o falles murcianes. No tinc res en contra dels castellans (en aquest aspecte) sinó, amb els valencians, ja que com ja m'iganiva la llengua i la cultura valenciana, s'ha convertit des de ja fa temps, en un ninot que mai serà indultat, que es cremarà més ràpida o lentament però desapareixaerà. Ve't ací una gran contradicció, que gens sorprenent i que està a l'orde del dia. Com sabem, Canal 9, ha deixat d'emetre, donant pas a la diversitat d'emisores que cobreixen les falles, mascletaes i altres actes fallers. Principalment, són dos medis minoritàris: Levante TV i Mediterráneo TV. En tot dos parlen en un profund castellà les magnificiències de la llengua i cultura valenciana, (cal notar, que la major part d'aquestos incidents lingüístics es produeixen en major mesura a la Mediterráneo TV) em fa molta gràcia que ahir a casa mirant l'ofrena de flors (més que res per pura curiositat ja que mai no ho havia vist i em semblava interessant almenys saber com funcionava) el ex locutor de canal 9 Julio Tormo, alabant a Lo Rat-Penat, pel seu ingent esforç per mantindre viu la llengua i cultura valenciana, i com ja ho he dit en estricte castellà, això sí, amb algunes paraules esporàdiques en valencià. No vaig a clavar-me amb la postura de Lo Rat-Penat, ja que hi ha prou per a un especial blaver per a ell i el GAV.

Altres detalls no culturals d'aquesta festa, sinó més bé com a tècnics que odie de les falles i de moltes festes en general, és per exemple que la gent està a punt de arruïnar-se per culpa d'aquesta maleïda recessió i no obstant així, l'ajuntament de la ciutat de torn, es gasta animalades de diners en questes coses tan supèrflues. Es pot pensar, és que la gent ja ho té bé, massa maldats li està passant, deixem que s'obliden d'aquestes per un moment. Sí, correcte, argument acceptat, però no sé si realment es fan les festes a consciència de com està l'assumpte.

Resumint, que les falles des de fa 75 anys, les falles s'han convertit en un aparador on la burgesia rància valenciana per a escurar-se les mans de l'antivalencianisme blaver de tot l'any en donar unes floretes i plorar unes llegrimetes. Al mateix temps, que una ferramenta per a integrar als inmigrants d'altres racons d'espanya a la cultura valenciana, poder festejar amb els valencians etc. Aquesta oportunitat de poder mantindre l'ecència valenciana amb gent forastera, mantindre viva la llengua i la cultura, es va veure desafortunada. Vull remarcar, que no m'importa que hi hagen forasters en les falles, sinó que em fa ràbia que en les falles es té la nostra llengua sols com a una marca costumbrista. Falleres valencianes parlant castellà el summum de l'escola valenciana.

Travessant el desert quàntic I.

Fa bastant que no parle de com em va academicament. Així, que vull fer una mena de recopilatori del que he vist, pensat i sentit al llarg d'aquestos primers temes en diferents assignatures. 

Des d'un principi, crec que encara no he solucionat el meu dilema acadèmic: quina especialitat estudiaré? O que és el mateix: Quina part de la química m'agrada més? La veritat no ho sé exactament i aquestos primers temes no m'ho estan deixant clar i sembla que m'ho hauria de jugar tot a la última carta del 3r curs.

Per què no m'ho està deixant clar? Doncs perquè és un avorriment!! Crec que la culpa la tenen els professors, perquè les assignatures m'agraden però ho fan pesat... 

Inorgànica II: Per què collons has de dir que no tens temps per a explicar les coses en classe, retalles temari i et passes una hora divagant sobre les grans exel·lencies dels descobriments de Davy? o per què el nitrogen en francès és Azote? I ara que has escomençat els metalls, pareix que tingues somnis humits amb Davy (reconec que era un descobridor d'elements prolífec i que sense ell la química estaria més buida, també que no és tant reconegut com altres, PERÒ NO M'HO RECORDES DIA SI I DIA TAMBÉ!).

Orgànica II: Porta l'essència americana del vell oest per les seues venes, eixa mirada penetrant (té un ull tort però no implica que deixe de ser inquisidora) com els duelistes d'una pel·licula de Serggio Leone, provoca ràfegues de diapositives a 3 per segon, velocitats a les quals ni les millors ninetes adistrades per a l'onanisme, poden, tan sols escriure una reacció.

Q. Física: Tot molt confús. sense més paraules.

Q. Analítica II: Mai m'havia sentit tant xiquet des de que anava a la ESO, és a dir, pareix que ens tractara de xiquets que no tenim ni idea del que fem. Em recorda a una mare. M'encata el seu valencià, com pot estar en una universitat i escriure tan sumament malament? fotre, faria un diccionari valencià-llenguaqueparlaestatipa/llenguaqueparlaestatipa-valencià.

pobre animalet.

La setmana passada, vaig tornar de València, on estudie, a casa. En arribar, vaig saludar a la família i tot bé. Però em digueren que una de les meues dos gatetes (Tesa) estava coixa, que possiblement va caure un bac des d'un marge i es va fer mal i tenia com una ferida vora la clavícula. Així que jo la vaig agafar i palpant-li el bracet, vaig veure que com si tinguera l'òs dislocat o trencat, així que pensava que era un poc immoral tindre l'animal en eixes condicions, així que el dia següent la varem portar al veterinari.

Una vegada ja al veterinari, li van arrancar la crosta que tenia a la ferida, descobrint una ferida rodona (possiblement es va clavar un ferro d'alguna tanca) i el veterinari, en tocant li el bracet va fer un somriure irònic i va dir: "ja sé el que té" i va eixir de la sala i va veure les radiografies (prèviament fetes) i ens va dir: "no s'ha caigut, li han disparat, ara li llevarem el balí, serà mitja hora". Mon pare i jo sorpresos, assutats i alleujats, per saber que tenia l'animal, a l'hora varem esperar pacientment. Però tardaven d'eixir de l'operació.

El veterinari va sortir i ens va dir que el balí li havia quedat allotjat dins del muscle i pel canal d'entrada no el podia treure, estava massa en dins i hauria de fer un tall (amb la seua radiografia d'un altre punt de vista corresponent) per a poder treure-la. Ens digué també que tornarem a casa, que l'havia d'anestesiar completament (sols tenia que local) i que el dilluns (era dissabte) passarem a per ella i que ja ens cridaria quan acabara per a poder comentar-nos com havia anat l'operació. Al poc arribar a casa amb el cotxe (ja que el veterinari està al poble del costat), cridà i ens digué que la bala li havia destrossat el cap de: hèmur, espatlla i clavícula. Per la qual cosa, ens assegurà que tenia "99% de possibilitats de quedar-se coixa".

Una vegada arribat a casa i comentar tot el que havia passat amb la família, decidirem pensar que deuria haver sigut i anar a demanar-li explicacions. Tenim un veí que al terreny del costat de la nostra casa té gallines i ànecs. Ell té un rifle d'aire comprimit, el qual usa el seu fill (16 anys major d'edat judicial) per a disparar a matar als coloms que furten menjar a les seues aus. Mon pare ja va tindre un conflicte aïllat amb ells per culpa del rifle. Ell podant un dia el magraner, pegà un balí, poques rames amunt del seu cap, la cosa no és que el xiquet anara a matar-lo, sinó que li va tirar a una tórtora errant el tir. Així que més clar aigua, segurament era el xiquet. A pesar d'això (dis-nos ingenus), vam decidir no denunciar, sinó anar a parlar amb ell, fer-lo entrar en raó, esperar que no torne a disparar i advertir-lo que a la pròxima sí denunciaríem (dispara a menys de 400 m d'una casa).

El dilluns va tornar l'animalet a casa (encara no l'he vista, ja actualitzaré) i dimarts mon pare va acudir a sa casa per a parlar amb l'home, però no estava. Afortunadament hui si estava. Mon pare li va dir que no disparara a les gates, li va mostrar el balí i la factura del vaterinari, es va posar blanc i ràpidament va dir que va ser ell, disculpes mil, que guardaria el rifle i que ens volia pagar la factura de l'operació. Ell li va refusar l'oferiment. No obstant, va vindre després a casa i ens donà els 178€ de l'operació.

Realment pensem que ell no ho va fer, ja que en ser caçador, massa coneix com està la legislació. Per tant deu haver sigut una tapadera per a encubrir el fill i evitar que tinguera antecedents per disparar una arma on no cal (si, el llengutage tècnic fa que sone més "rimbombant"...).

Conclusions: promeses, pagaments disgustos i una gata coixa. Ja veurem com continua la cosa

La venus de les pells.

Ahir vaig anar al cinema amb la meua parella (SIII TXABAL, TINC PARELLA FUCK YEAH!!), aprofitant uns cartons de descomptes que em van donar la setmana anterior per verure "La Lladre de Llibres" al dia del espectador (5€, no està mal comparat en els 9€ que val de normal). Varem veure "La Venus de les Pells" de Roman Polanski (vull deixar clar que he comès un dels erros que no sol fer, mirar una pel·lícula d'un llibre que m'interessa abans de llegir-me'l).

És una pel·lícula que almenys l'escenografia la idea és bastant original. No vull tampoc escorxar-la, així que vos deixe algunes sinopsis i crítiques de diaris i webs enteses de cine: VilaWeb, Filmaffinity, IMBD, El Pais, Fotogramas. Una vegada havent-me estalviat paraules per dir de que va la pel·lícula, comence a dir que em sembla: Hi han diversos aspectes que m'han agradat prou de la pel·lícula: l'escenografia en un teatre d'una obra de l'oest, que permet a adaptar una història complexa en un escenari completament distint del lògic, obligant a l'espectador s'imagine (una pel·lícula que obligue a imaginar a l'espectador hui per hui!!! m'encanta) l'escena, dels detalls. El canvi mental molt apreciable en el caràcter dels personatges al llarg del llargmetratge, i per suposat el fet que sols siguen dos actors, que es mereix molt d'esforç per a tindre un diàleg tan complicat durant 2 hores. Un diàleg,  que conta la història del llibre a pinzellades però (sembla que no ho fan) que no esquarteren el llibre de bat a bat.

 Però, per altra banda, l'aspecte que no m'acaba d'agradar gens són els canvis "d'humor" o de personalitat dels personatges de quan actuen a quan deixen d'actuar, moltes vegades es fa pesat, Per exemple, la protagonista és així com una dona que fa el carrer, però quan fa el paper de venus, es transforma bellament en el personatge, però que repentinament passa una altra vegada al que realment és, per a mi són contrasts massa violents que hi apareixen en el guió massa recurrentment. Arriba a moments de confusió i sensació de esquizofrènia, que costa d'acostumar-se'n.

Més enllà de la part tècnica de la pel·lícula, hi han coses que no les puc comentar, ja que no m'he llegit el llibre (cosa que fa temps que ho desitge) i no puc dir si realment les crítiques que fa el director al llibre, estic d'acord. Però sí puc dir que planteja un problema: sobre la misogínia real del llibre, que per molt que ell siga esclavitzat és realment qui mana. Al principi del llibre i es diu al final i durant el film, es diu una frase, no recorde massa bé però és més menys: déu el va castigar posant-lo en mans d'una dona. Això Polanski ho extrapola a la nostra societat, cosa que no sé realment com agafar-ho. Si és una crítica a que els homes ens fem els innocents amb les dones però al final les acabem menyspreant, o fa un recurs típic de dir que les dones ens enganyen i ens engatussen cap a coses que realment no volem fer (crec que deuríeu veure-la per entendre'm millor, pot ser no m'he expressat massa bé...). Així que em pareix bastant ambigu en eixe sentit.

 En resum, una pel·lícula que recomane a tothom, que no s'ha d'anar amb prejudicis de que es tracta Von Sacher-Masoch. Que de pel·lícules com aquesta, que donen joc a l'espectador a jugar i imaginar, ja no se'n fan i com no, és  obra de Polanski, no cal dir molt més.

Setmana del sentiment Freak!

Des de Febrer de l'any passat, que tinc una tradició que es repeteix cada Febrer de cada any (sí, és una merda de temps el que porte fent-ho) El qual consisteix en veure una saga de pel·lícules Freaks al llarg d'aquesta amb companyers de classe. L'any passat varem veure els clàssics dels clàssics del freakisme: Star Wars. Varem veure les 6 mítiques pel·lícules en tres dies des de les 9 del matí fins a les 7-8 de la vesprada parant a descansar dinar etc. pel mig. Les varem veure en orde de la trama, no cronològic. És a dir que vam començar per l'"Episodi I l'Amenaça Fantasma" i acabarem per l'"Episodi VI El Retorn del Jedi". 

No vull entrar en qualificacions i desqualificacions d'aquaesta mítica saga de pel·lícules llevat de que, anàlogament amb la meua afinitat pels jocs de PC antics, també tinc una certa tendència en apreciar millor les pel·lícules antigues. On la trama guanya lloc als efectes especials i on aquestos són quasi que purament mecànics, millor dit, analògics. 

Però ara, la cosa que importa. Quina Saga, veuré questa edició del cine Freak al Burjapis? Doncs tenim pensat els meus companys i jo, de veure la saga d'"El Senyor dels Anells" de Peter Jackson amb l'impressionant decorat, paisatges, efectes especials, BSO exquisida i un guió bastant ben adaptat al llibre. Per altra banda, També veurem: el "Hobbit" de 1977 (no és la versió Txeca de 1966, que encara l'estic buscant almenys subtitulada a l'anglés, si la trobe ja us faré saber), "El Senyor dels Anells" de 1978 i "El Retorn del Rei" de 1980. No incloc La saga del Hobbit de Peter Jackson, per diverses raons, la primera i principal és que encara no està completa, la segona perquè crec que és absurd fer tres pel·lícules sobre un llibre que a dures penes arriba a poc més de 300 pàgines, havent fet una trilogia d'uns altres que cadascú eren vora 400. I finalment perquè l'adaptació dóna molt que desitjar, sobre tot en la segona part del Hobbit "La Desolació de Smaug", Comprenc que vulga fer referències a relats inèdits de Tolkien, i a les pel·lícules de la saga anterior, però m'han sobrat moltes escenes i les que més esperava sobre els elfs, no hi apareixien.

Bé, reprenent el fil, ja he vist, i unes quantes vegades la trilogia d'El Senyor dels Anells per Peter Jackson, m'he llegit els llibres (bé és cert que ja fa un grapat d'anys, pot ser que 5-6 amb 12-13 anys) a l'igual que El Hobbit i les pel·lícules més actuals d'aquest. Així que tinc molta expectació sobre aquestes 3 filmes d'animació, sé que no tenen massa bona reputació (cronològicament IMBD: 6.7; 6.1; 5.6, Filmaffinity: 5.7; 6.2; 5.1) però es tracta de una sèrie de llibres que em va marcar la meua entrada a l'adolescència que ho recorde amb malenconia