Sóc?

Avui després de veure una pel·licula brutal per a posar-se fil·losòfic (symphaty for lady vengeance, ja en parlarem) l'escriptor d'aquest blog ha començat a pensar (increïble però cert pensaaaa!!!) sobre coses tan estúpides i inútils com Qui sóc?, sí eixa maleïda pregunta que no té resposta que tots ens hem fet i que els budistes per molt que diguen de mirar en l'interior... tampoc l'han trobada... Total... que s'ha parat a pensar i ha tret 2 conclusions:

1 Que per molt que pense no pot arribar a saber qui és. Per tant si no sap qui és, no pot tindre confiança amb algú que no sap qui és (llògic) i si n sap qui ni qui és, molt menys, no coneix als demés (forever alooooone) i per tant no pot confiar amb ells i si no pot confiar amb ells no pot tindre mai vertaders amics (maximum forever alone). Però per sort no crec que segueixa molt està conclusió... massa trista per a ser veritat.

2 Creu que ell en realitat no és com ell és sinò com l'han fet ser (note's que en coses personals l'autor parla en 3a P.) s'explica d'aquesta forma: Si la nostra vida es basa en gran part en l'experiència (un poc empíric el cabró XD) anem aprenent a base del que anem fent i la nostra personalitat a base de les nostres relacions amb els altres, amistats, enemistats, coneguts, amors desamors... (per desgràcia per a l'autor més dels últims...) i per tant si tenim una personalitat força feble, ens deixem endur pels demés i acabem influenciats per eixa persona en concret, per tant el seu comportament passa a ésser una petita part del nostre.

Bé la cosa ja passa a ser l'hòstia (Uuuh el tio va posant-se roig... muahahaha) quan eres lo suficientment patètic com per a deixar-te influir tan com per a ser com una mena de titella dels altres, explicació, que passes quasi a dependre de l'opinió dels altres per a fer les teues accions (d'això se'n diu no tindre personalitat) quan ens deixem endur pel "Què diran?" o "Què en pensaran?". Fart de sempre dependre dels demés (no politicament que ja parlarem sobre independència) per a relacionar-se amb la gent ha decidit deixar-se de pensar què és el que més li convé per a tindre certs amics, si sacrificar-ne uns o altres, i continuar endavant amb totes les amistats i si no els agrada a la gent amb qui s'ajunta... prou mal tenen ells per no ser intolerants. Pot ser s'equivoque per a un futur mitjà o llunyà, però dels errors s'aprenen, però farà el que els seus sentiments envers a uns demanen (que boniiiic XD) i no el que la influència dels altres li dicta. És un camí dur mantindre dos amistats antagòniques?, ningú ho dubta, però si li ompli la gent que està amb ell no crec que hi tinga inconvenient de fer-ho.