Depresió pèl-roja...

Sí companys... l'autor està en una profunda crisi de color...

Ja que fa unes poques setmanes li van dir que ja no era pèl-roig... (poor boy...) ja que el seu color ha anat obscurint-se i que "més que pèl-roig pareix castany amb reflexos rojos" (que li peten... -.-").

Però ell orgullós del seu color (durant tants d'anys li ha causat més d'una burla... [raistes cabrons]), que li dóna la identitat d'avant dels demés, que el feia destacar entre la multidud panda, que donava color al món amb el seu cap, que tants dubtes ha causat als demés sobre el color dels pèls púbics... (sí són rojos capullos, vosaltres que... negre dalt negre baix?? sí no?? doncs ja està clar... ¬¬"), ha decidit fer front a aquesta crisi existencial (cromàtica) i vol dir al món que ell és pèl-roig, no un taronja fosforescent subratllador... sinò un roig fosc quasi castany amb uns reflexos chuckyans... que de nit és veu fosc però a la llum del dia el seu pèl és una estela roja que va donant onades al vent (mare quina ratllada porta el tiooooo.... mata't Góngora!!!!)


(Aquest és el seu color... jutgeu vosaltres si és o no pèl roig...)

Per tant l'orgull de ser pèl-roig està per davant de qualsevol patada, insult racista que hem sigut sotmesos durant temps inmemorials (peruquè més val no recordar això tan penós...) i la resistència que creem front aquestos atacs covards cap a nosaltres cada vegada va fent-se més i més forta.... MUAHAHAHAHA!!!!

Triologia de la venjança

Fa temps un amic meu, (un friki a més no poder) un cinèfil amb un compte filmaffinity de quasi 2000 pel·licules votades ara, em va recomenar una pel·licula coreana Oldboy (2005) la vaig veure i em va agradar no era molt convencional, (per dir-ho d'una manera) no estava acostumat a eixa forma de fer cinema, amb molta sang, la manera de relatar la història amb al principi poca coherència entre els personatges les situacions etc. l'abundat corrent de tradició oriental i cops secs de filosofia...

Doncs per a coneixer més el cinema oriental independent, vaig decidir veure la triologia. La triologia de la venjança de Park Chan-Wook està formada per "Sympathy for mr. Vengeance" (2002) "OldBoy" (2003) i "Sympathy for Lady Vengeance" (2005).

La pel·licula de les 3 que més m'ha agradat ha sigut la de Lady Vengeance: És més profunda que Mr. Vengeance i menys sanguinosa que OldBoy encara que OldBoy es nota més la seua tradició oriental amb motes dites coreanes també a la de Lady es parla d'elements tradicionals i simbolics orientals com el tufu com a mejar de purificació. Lady Vengeance té BSO preciosa i sorprenent ja que un dels temes és una cançó de la nostra terra
(m'encanten els contrasts de situacions violentes amb música tranquila preferentment opera XD).



OldBoy: és una pel·licula més dura de imatges (violentes, sagnants i crues tipiques d'aquest director) i més proufunda filosoficament amb dites orientals com "Un gra de sorra en l'aigua s'enfonsa" o "si rius tots riuran amb tu si plores ho faràs sol". També presenta el problema de que com és possible que siguem tan fàcils de manipular i que en som capaços de fer per tal de venjar-nos dels que ens han fet mal.

Mr. Vengeance: és la que menys m'ha agradat, no té tan de trasfons com les anteriors. És igualment com totes una gran gama de color roig sang, com totes molt crua i amb imatges sorprenents. Al principi descriu el fins on podem arribar per a salvar a qui estimem, Després dos històries paral·leles sobre una carrera de venjança mutua (avore qui es venja de l'altre abans matant-lo). Com he dit és la menys profunda, però això no lleva que siga bona.

Totes 3 tenen trets en comú, per exemple per a implorar perdó, clemència, o demostrar ràbia apareixen personatges que s'auto-mutilen o es fereixen. La compació cap als personatges no la coneix aquest director, ja que tots han sigut torturats, morts de maneres originals o poc convencionals o directament suicidats.

Sóc?

Avui després de veure una pel·licula brutal per a posar-se fil·losòfic (symphaty for lady vengeance, ja en parlarem) l'escriptor d'aquest blog ha començat a pensar (increïble però cert pensaaaa!!!) sobre coses tan estúpides i inútils com Qui sóc?, sí eixa maleïda pregunta que no té resposta que tots ens hem fet i que els budistes per molt que diguen de mirar en l'interior... tampoc l'han trobada... Total... que s'ha parat a pensar i ha tret 2 conclusions:

1 Que per molt que pense no pot arribar a saber qui és. Per tant si no sap qui és, no pot tindre confiança amb algú que no sap qui és (llògic) i si n sap qui ni qui és, molt menys, no coneix als demés (forever alooooone) i per tant no pot confiar amb ells i si no pot confiar amb ells no pot tindre mai vertaders amics (maximum forever alone). Però per sort no crec que segueixa molt està conclusió... massa trista per a ser veritat.

2 Creu que ell en realitat no és com ell és sinò com l'han fet ser (note's que en coses personals l'autor parla en 3a P.) s'explica d'aquesta forma: Si la nostra vida es basa en gran part en l'experiència (un poc empíric el cabró XD) anem aprenent a base del que anem fent i la nostra personalitat a base de les nostres relacions amb els altres, amistats, enemistats, coneguts, amors desamors... (per desgràcia per a l'autor més dels últims...) i per tant si tenim una personalitat força feble, ens deixem endur pels demés i acabem influenciats per eixa persona en concret, per tant el seu comportament passa a ésser una petita part del nostre.

Bé la cosa ja passa a ser l'hòstia (Uuuh el tio va posant-se roig... muahahaha) quan eres lo suficientment patètic com per a deixar-te influir tan com per a ser com una mena de titella dels altres, explicació, que passes quasi a dependre de l'opinió dels altres per a fer les teues accions (d'això se'n diu no tindre personalitat) quan ens deixem endur pel "Què diran?" o "Què en pensaran?". Fart de sempre dependre dels demés (no politicament que ja parlarem sobre independència) per a relacionar-se amb la gent ha decidit deixar-se de pensar què és el que més li convé per a tindre certs amics, si sacrificar-ne uns o altres, i continuar endavant amb totes les amistats i si no els agrada a la gent amb qui s'ajunta... prou mal tenen ells per no ser intolerants. Pot ser s'equivoque per a un futur mitjà o llunyà, però dels errors s'aprenen, però farà el que els seus sentiments envers a uns demanen (que boniiiic XD) i no el que la influència dels altres li dicta. És un camí dur mantindre dos amistats antagòniques?, ningú ho dubta, però si li ompli la gent que està amb ell no crec que hi tinga inconvenient de fer-ho.

Curiositats de la viquipèdia 1

Hui en moments d'alt avorriment (com és costum) he deixat de costat la meua lectura (ja en parlaré) i he entrat al vast univers viquipèdic i exitat per la curiositat m'ha vingut una venada friki (també parlaré sobre el meu frikisme). He posat al buscador Kamehameha i això és el que m'ha eixit: http://es.wikipedia.org/wiki/Kamehameha_I
La meua sorpresa ha sigut infinita al vore-ho tots sabiem que el atac per escelència de l'escola Kame era infalible però que arribés a l'extrem de ser considerat un rey... això sí és un rei dels atacs.
No sé si sabreu que el significat de Kame Hame Ha (separat) en la nostra llengua... doncs és alguna cosa semblant a Gran ola de corrent tortuga (onda vital) http://es.wikipedia.org/wiki/Kame_Hame_Ha



Fins ací la dosi friki de hui fins a una altra :D

coses que es poden fer amb 50 milions d'euros...

S'embla absurd que a occident la gent es muiga d'obessitat i que a la resta del món es muiga de fam.
És indignant que una organització que en un principi és promotora de la pau i del bé universal, l'esglèsia, haja donat només 50.000€ a les ONG, que gestionen la crisi humanitària del est d'Àfrica, i que al seu torn estiga fent unes Jornades de la Joventut a Madrid que suposen 50 MILIONS D'EUROS!!! quan ONG amb només un mes sols han aconseguit recaudar poc més de 2 milions. S'estima que el cost per a erradicar la fam d'esta crisi és sobre uns 100 milions, osiga que amb el cost d'estes jornades es podria avançar la mitat del camí.

Què es pot fer amb 50.000.000€?
-Escolaritzar bona part de somàlia i el con d'àfrica.
-Erradicar quasi tota la situació de fam extrema que hi ha en eixa part del món.
-Assegurar la sanitat bàsica a una gran part de la població d'eixa regió.

Què es pot fer amb 50.000.000€ si vius a l'occident i tens poder?
-Planejar una visita d'un líder religiós.
-Fer-te accionari d'una multinacional.
-Fitxar un jugador un poc caret... (sempre quedarà CR amb 94 mil.)

El Pèl-Roig Extint

Crec que abans de començar aquesta aventura bloggera, dec definir com és la persona avorrida que s'amaga a l'altre costat del monitor...

Doncs és un jove que fart de tragar-se les seues pròpies ratllades que ha decidit vomitar-les a l'espai electrònic per tal de tindre la ment en blanc (cosa que senta bé). En aquest blog preten també compartir les seves idees i si cal rebatre-les. Exposar curiositats (o que almenys li ho semblen). Coneixements, escassos, però alguna cosa hi ha entre eixa mata de pèl vermell...

Abans que tots s'ho pregunteu, per què Extint?? i sobretot per què una foto de Chuky amb un ganivet??? És un maleït psicòpata??

Doncs, Extint perquè tots conéixeu l'estat de davallament en què es troba auqesta raça d'humans que donen color i llum al món i per envetja de tota la resta dels racistes capil·lars està menyspreada constantment humiliada i fortament atacada desde temps inmemorials (no es nota que és pèl-roig el cabró que ho escriu XD).
Chucky... doncs perquè buscava una imatge d'un pèl-roig famós i no volia posar cap tòpic com el de Rupert Grint (Ronald Bilius Weasley) o el de David Caruso (Horaio Caine de CSI) sinò alguna cosa que traguera el costat més salvatge dels pèls-rojos, el costat més reinvidicatiu contra l'opresió que els ha sigut sotmesa al col·lectiu pèl-roig XD. En conclusió es pot respondre a l'última pregunta és un psicòpata l'escriptor d'aquest blog? millor no comprovar-ho Muahahahahaha (Risa del rei herodes en qualsevol betllem vivent del món).